“Una de les descobertes de Mallorca 17 ha estat el principi lampedusià: fa falta que tot canvi perquè tot segueix igual”

Parlem amb Jordi Bayona (1950) periodista i escriptor, no sabriem dir en quin ordre. Avui ha presentat la seva segona novel·la amb l’editorial Ifeelbook, Mallorca 17: El siglo del Dragón del Capitán Coch. 

Bayona ens porta una novel·la contada a quatre veus; bayonauna fotografía de Palma al 1600 en la qual és molt fàcil sentir-se identificat, com si el temps romanguès intacte. No obstant, la pesta i les conquestes de l’illa et fan adonar-te de la tranquil·litat (relativa) que es respira ara a la ciutat. Un llibre que enganxa des de la primera pàgina.

A primera vista, Jordi Bayona sembla un home de paraula fàcil i enamorat de les històries. Amb un cafè a la mà, asseguts a un dels cafès més emblemàtics del centre de Palma, el primer que ens conta és que “necessit contar una història, sense ella estic perdut”.

A segona vista, descobrim la mirada crítica que s’amaga rere el periodista. “Els periodistes tenim poca imaginació, si sé treballar alguna cosa és la realitat. Les coses que han passat, que passen actualment… A mi no em surt la inspiració, com a molt l’escriptura, no em surt d jo però la veig d’aprop, és com un conill que surt disparat i l’has d’encalçar”.

Com neix una historia?

Doncs jo necessit tenir una història, sinó estic perdut. Aquest mateix és un relat que vaig fer un parell danys enrere, eren unes 10 pàgines. La història ja estava, jo en vaig fer un relat de ramificacions. El vas omplint, el vas drenant, el vas treballant, i es va fent gros i gros…

Et sents satisfet quan acabes d’escriure un llibre?

Sí! És un martiri mentre estic escrivint. La creació és dura i esgotadora. Quan he acabat la història encara l’he d rellegir i corregir, però això ja m’agrada més, no hi ha tanta tensió intel·lectual. Quan millor m’ho pas és quan l’entrego. Jo les novel·les les he d’acabar, per que sinó no les acabaria mai! Encara estaria escrivint La Panda de los dedos de oro…

Tens debilitat per algun tipus de personatge?

A mi m’agrada molt la realitat. Tots els personatges que surten als meus llibres casi sempre están fets de parts de realitat. Parteixen d experiències alienes o de coses que he vist. Els periodistes hem d ser observadors per naturalesa: un anunci que veus, una mirada d’una persona, una manera de caminar, dos que xerren, una frase que et diuen, coses que veus als llibres, als diaris, a Internet…

El meu personatge és de la realitat, però aquesta novel·la, com és històrica, es més fotuda. El que sí és cert és que els personatges prenen vida i es fan grans.

A Mallorca 17 hi descrius una societat d’incrèduls. Seguim igual 400 anys més tard?

La historia és un camí en cercle. Sempre passem per allà mateix. El decorat canvia, ara és primavera, però el camí és el mateix. Segueix intacta la base d’una lluita entre gent més innovadora i gent més involucionista i més carca, es contraposen els valors de la llibertat amb els del benefici propi. Això passa ara.P És un pols entre el bé i el mal, caricaturitzant. A la novel·la ho he caricaturitzat molt, he volgut fer un folletí del segle XIX.

A Mallorca 17 un dels protagonistes és el sexe. En parles amb moltíssima naturalitat, cosa peculiar en aquell temps quan la Inquisició manava.

El sexe és mes vell que el anar a peu. És una constant, Estats, països i monarques han caigut per culpa del sexe. A Mallorca 17 es cita un manuscrit d’un escriptor català que parlava de sexe amb tot luxe de detalls. Està a la Biblioteca Nacional, existeix!

Això et fa veure com una cosa era el discurs oficial de l’Inquisició i l’Església, i la resta era el que existia de veritat. Si escrivien eren castigats, pero la gent, maldament fos del segle XIV, gaudia del sexe. Crec que la pulsió sexual és un dels mecanismes vitals que mou el món.

Com descriuries Mallorca d’aqui 60 anys?

Partint de la base de que la cosa no canvia, tecnològicament serà fantàstic… Però jo emmarcaria Mallorca dins l’esperit mediterrani. No crec en cap cataclisme, però serem els cambrers del món productiu, que es situarà cap a Àsia, Austràlia, Nord-América… Serem una societat de serveis, no haurem d’inventar més.

Avui en dia es molt difícil separar el destí de Mallorca del destí Europeu. El mapamundi ha canviat, abans Europa era el centre. Ara ja és Xina qui està al centre.

En general, crec que no hi ha interessos generals, la gent está molt centrada en el que li passa a ella mateixa. Tothom va a defensar lo seu, intel·lectualment es molt fragmentari, hi ha pocs observadors.

Johan Cruyff deia: al camp del barça hi ha 100.000 persones, tots veuen el partit i criden instruccions. D’aquestes 100.000 persones, només 50 saben el que realment està passant al camp. I que ho sapiguen redreçar, només 2 o 3.

Abans a l’encletxa del futur podies visualitzar 20 anys. Ara qui és capaç de dir-me el que passarà d’aqui a 6 mesos? A més a més, els mitjans de comunicació ens expliquen coses que no són certes.

I per què passa això? Manen els interessos econòmics?

Els interessos econòmics han estat a la punta de la llança, quasi tan importants com el sexe (riu).

El periodisme era tan pur 30 anys enrere?

No, el que passa que 30 anys enrere sortíem d’una dictadura fosca. Els que vam viure la transició democràtica ens vam trobar que això era un paradís, inclús posaven pel·lícules porno com a França! Hi va haver una eclosió de vitalitat. Era una societat més tranquil·la perquè una democràcia, si és bona, ha de ser avorrida.

Totalment el contrari de Mallorca 17, que tot el dia ocorrien coses!

(Riu) Allò era de tot menys una democràcia! Al no haver-hi sistemes de control, tot era un desgavell.

Quin percentatge de ficció i quin de realitat trobem a Mallorca 17?

Tot és ficció perquè jo no hi era! És el meu primer salt a la historia. Em vaig trobar amb moltes dificultats, sobretot si volia localitzar-ho amb el temps i l’espai. La historia la coneixes, però la vida quotidiana és molt difícil de conèixer: com es vestien, què duien a les butxaques… No volia fotre la pota. Què menjaven a Palma al 1600? Hi havia ensaïmada si o no?

Saps que em va passar? Quan Damià Vallespir (nota de l’entrevistadora: Vallespir és un dels protagonistes de Mallorca 17, haureu de llegir l’obra per esbrinar-ne més!) es troba amb l’esclava Joana -la mare de na Muna- a una casa devora Es Banc de S’Oli, ha d’encendre un canelobre. Com l’encén? No duia un bic, tampoc hi havia mistos! Aleshores s’utilitzava la llesca i totes les cases tenien una llumeta encesa.

Per definició, una novel·la és ficció, però he treballat molt perquè hi hagi la menys ficció possible a l’entorn.

Però el Drac de na Coca sí que va existir, no?

Tenim un cocodrilet al Museu Diocesà de Mallorca, però ves a saber. Una altre cosa que volia treure és que la historia s’escriu per homes com nosaltres. De la història no en facis tant de cas. Amb els trets més grans si, però amb els detalls… Qualsevol s’ho hagués pogut inventar.

Tens nous projectes per endavant?

Ui no! Deixem descansar una mica, em deterioro molt quan escric (riu). Jo ho refaig tot, i si m’haguessin deixat encara no l’hauria entregat.

Algun dia penses deixar sa ploma?

No, la ploma me la farà deixar la senectut. Jo no sé si pens deixar-la, d’alguna manera o d’altra, en forma de blocs o així, l’expressió escrita no crec que l’abandoni.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s